Com és que ens entenem? (Si és que ens entenem) J. TUSÓN
Les paraules són susceptibles de manipulació i, fins i tot, podem arribar a adquirir significacions sorprenents i gens habituals mitjançant aquestes. Tots sabem que les paraules, en ésser manipulades, poden perdre totalment el seu significat. Però mai, mai, poden deixar de significar. Això no treu, no obstant, que els missatges puguin ser insubstancials, críptics i, àdhuc, insignificants. Tanmateix, està clar que les paraules, en major o menor grau, tenen totes una relació especial i única amb el sentit.
Ara bé, un text pot tenir sentit, però no tenir referència. Amb la literatura estem farts de veure aquest fenomen, ja que hi podem trobar molt sentit al conjunt textual, però ser …ver más…

I, fins i tot si ho apurem, també trobem paraules amb un significat vague, borroses, amb límits semàntics molt imprecisos. De paraules generals, imprecises, el lèxic ordinari, n’està farcit. Mostra d’això són els díctics això, aquí, ara i molts més. Aquestes paraules, al contrari que d’altres que queden en desús esdevenint arcaismes, no desapareixen mai; està clar que sempre hi haurà coses, espais i moments. Aquests tipus de paraules són molt pràctiques i molt econòmiques, des del punt de vista lingüístic. Un exemple de paraula vague és nacionalisme que tant pot anar acompanyada d’adjectius bons com dolents, és evident que ella sola és poc precisa. Tan natural és que una persona s’estimi el lloc on ha nascut com que al mateix temps també s’estimi el món que l’envolta.
Sovint, una paraula es troba amb diversos significats, com és el cas de banc o de gat, exemples clars de paraules polisèmiques. Però cal distingir-les d’aquelles paraules que presenten diverses accepcions.
Si ens trobéssim les paraules de manera aïllada, sobretot les que podien tenir greus problemes d’interpretació Però, sortosament, les llengües no funcionen així, sinó que s’ha de tenir en compte el lloc en què es parla i el context lingüístic en què es troba. Aquests dos factors són decisius alhora d’eludir la polisèmia. Les llengües sempre troben un equilibri (i en aquest cas també), i saben aprofitar tots els recursos de què disposen, sinó només cal mirar totes aquelles paraules que