Ernest Hemingway

EL GAT SOTA LA PLUJA (1920)

Eren els dos únics nord-americans que s’allotjaven a l’hotel. No coneixien cap de les persones que topaven a l’escala quan anaven a l’habitació o en venien. La seva cambra era al segon pis, de cara al mar.
També donava als jardinets i al monument commemoratiu de la guerra. Als jardinets hi havia enormes palmeres i bancs pintats de verd. Quan feia bon temps, sempre hi havia algun pintor amb el seu cavallet.
Als artistes els agradaven les formes que adquirien les palmeres i els colors brillants del hotels que es dreçaven de cara als jardinets i el mar. Els italians venien de molt lluny per veure el monument a la guerra.
Era de bronze i lluïa sota la pluja. Ara plovia. La pluja degotava de les …ver más…

Va obrir la porta de la cambra. George era al llit, llegint.
- Has agafat el gat? – li preguntà ell, deixant el llibre.
- Se n’havia anat.
- Qui sap on deu haver anat – comentà ell, descansant els ulls de la lectura.
Ella s’assegué al llit.
- Tenia tantes ganes de tenir-lo! – va exclamar -. No sé per què el desitjava tant. Volia aquell pobre mixet.
No fa gens de gràcia ser un pobre gatet sota la pluja.
George estava llegint una altra vegada.
Ella es va aixecar i se n’anà a seure davant el mirall del tocador, i s’hi va mirar amb l’espill de mà. Estudià el seu perfil, primer d’un costat i després de l’altre. Tot seguit s’observà el clatell i el coll.
- No et sembla que fóra una bona idea que em deixés créixer el cabell? – preguntà, tot observant de nou el seu perfil.
George alçà la vista i va mirar el clatell de la noia, amb el cabell retallat com el d’un noi.
- A mi m’agrada com estàs.
- Estic cansada de dur-lo així! – argüí ella -. Estic cansada de semblar un xicotot.
George canvià de posició al llit. No havia apartat la mirada de la seva esposa des que ella havia començat a enraonar.
- Estàs molt bonica així – digué.
Ella deixà el mirall sobre el tocador i s’apropà a la finestra per guaitar a fora. Es feia fosc.
- Vull tirar-me el cabell enrere, ben tibant, i fer-m’hi una trena ben gran al darrere, que la pugui sentir – va dir -. Vull un gatet per posar-me’l a la falda i que ronqui quan l’acaroni.
- De veres? – féu George des del llit.
- I vull menjar a taula amb els