La sensació de desitjar allò que et fa mal

Aquest poema de Francesc Fontanella explica el dolor, l’amor, la sensació de buit que sent l’autor davant la mort de la seva estimada, i com l’afecten aquests sentiments fins al punt d’arribar a desitjar la seva pròpia mort.

Al poema abunden termes oposats, amb els quals l’autor expressa els seus sentiments contradictoris: Al final de dos versos, l’autor utilitza els adjectius “doloroses” i “amoroses” que relaciona perquè per a ell estimar es sentir dolor. Quan aquestes fletxes li lleven les “plomes amoroses” i li deixen les “puntes mes agudes” deixa veure que al final lo bo de l’amor sempre passa, i quan passa, deixa nomes les coses dolentes, dolor, agonia, una sensació de buit.

Les …ver más…

Com que aquests sentiments son l’únic que li queda, s’aferra a ells perquè el fan sentir que l’amor encara es present, per això, a la mateixa vegada els desitja, perquè sentir-los significa la presencia d’aquell amor.

Els seus sentiments li provoquen una sensació d’agonia i impotència ja que no els pot controlar. El dolor que sent li lleva a tenir pensaments radicals i de desesperació, com el de voler morir, perquè pensa que nomes així s’alliberara d’aquesta tristor, i nomes la mort li provocara un alleujament.

En l’època en que va viure l’autor, a causa de crisis econòmiques i socials, hi havia un ambient de molt de pessimisme, depressió i desesperació en tota la població, que tenia una forma molt negativa de pensar i de veure les coses. Això va influir en la seva obra, ja que aquesta presenta un caràcter negatiu. A mes, la mort de la seva primera dona va reforçar aquest aspecte i el va fer ser encara mes pessimista i el va llevar a plantejar-se la seva pròpia mort. Aquesta sensació de no poder fer res per controlar els seus sentiments, i el fet de que la seva estimada ja no hi es físicament i nomes li queda el dolor, el fa pensar que la millor manera d’alliberar-se d’aquesta agonia es morir, ja que, en l’instant en que mor, ja no sentira res, i per a ell, la mort es la seva salvació.

A aquest poema no hi ha pauses entre els versos d’una estrofa i les oracions son llargues, i son equivalents a la sensació que te l’autor de que el seu dolor no acaba mai,