PAC1_Lluís Bosch Vilanova

Parmènides, fill de Piret va néixer a Elea entre el 520 i el 510 aC. Parmènides va exposar les seves idees en un poema titulat “Sobre la naturalesa”. El va escriure fent servir la métrica dels grans poemes épics del passat (Homer, Hesíode). Tot i aquest embolcall mític del poema, trobem grans diferències entre el que és el mite i el poema en qüestió.
El pensament mític es caracteritza per ser un principi organitzador de la vida social. Estableix un cos de prescripcions i al mateix temps un principi d’inteligibilitat.
En general, el mite ens narra un aconteixement primigeni que explica o intenta explicar el perquè de la nostra existència avui dia, i l’estructura general de l’univers. El pensament mític fa que tot …ver más…

Encara no s’han separat del tot logos i mite; en certa manera poesia i filosofia s’impliquen.
Tornant al poema, la cesura metafísica hi queda palesa quan veiem com Parmènides intenta abandonar el món familiar de l’experiència, el món sensorial en el que la nit i el dia s’alternen, una alternància governada per Dike (Justícia, Lleis), i el substitueix per una via de pensament (la llarga carretera) que condueix a una comprensió trascendent de la veritat, en la que no hi ha canvis i diferent al de l’opinió humana. Hem de parar atenció també, a l’obstacle que troba per arribar a aquesta llarga carretera: la barrera que impedeix escapar de la “mortal opinió” és molt gran (porta elevada tancada per forts fulls i custodiada per Dike), però cedeix quan les nimfes s’hi dirigeixen amb “paraules dolces” (discussió, argumentació).
Els motius de les portes del dia i la nit i la revelació de la deesa, estan inspirats també en material de la teogonia de Hesíode, i serveixen per expressar tant la cesura metafísica, el que separa l’investigació racional de l’enteniment comú dels homes, com la cesura gnoseológica, la inesperabilitat del que la seva pròpia raó ha descobert.
Aquesta cesura metafísica la tornem a trobar expressada en la part final del Proemi que diu: “Perque no és una sort funesta la que et va fer prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l’amor a