La comunicació reflexiona sobre el paper dels nous mitjans de comunicació de masses en els sistemes democràtics actuals, mentre es constata la fractura del model comunicatiu clàssic, en el qual els periodistes eren intermediaris de la informació. Mitjans de comunicació i societat civil no estan lliures de problemes, molts d’ells de tipus cognitiu i econòmic. La societat civil és conscient del seu poder i comença a exercir-lo, tal vegada sense estar preparada, ni disposar de mitjans correctes de canalitzar la seva voluntat.

Palabras clave:

• ciberpolítica
• confianza-riesgo
• hipertexto/hipermedia
• medios de comunicación
• sociedad civíl

Fa dos mil tres-cents anys, un filòsof anomenat anomenat Aristòtil va descriure en les seves obres Ètica a Nicòmac i Política, la teoria política en la qual analitzava diversos tipus de governs. Segons ell, n’hi havia de bons i de dolents. Els bons eren aquells que es preocupaven pel bé de tots els integrants d’una ciutat, essent el millor de tots el de la República, el govern de la majoria en funció del bé de la majoria. A l’extrem oposat situava els règims polítics que només cercaven el bé propi, situant en el darrer i pitjor lloc a la Democràcia, el govern de la majoria en funció dels interessos dels pobres (en aquells moments, el segment social més ampli; la classe mitjana amb poder encara estava en fase de desenvolupament). És a dir, que el millor i el pitjor govern tenien com a subjecte la societat civil. Només el lleu matís de l’interès general de la seva activitat política, diferenciava entre una forma de govern bona i una de dolenta.

El meu recurs a la teoria aristotèlica no es deu a raons de filiació espiritual o un acte de polsosa nostàlgia, sinó més aviat a la constatació dels paral•lelismes existents entre aquella Grècia clàssica que estava a punt de fondre’s en el somni aberrant imperial d’Alexandre Magne i l’estat actual del nostre món globalitzat, en el qual els límits dels Estats que configuraven la base de la política internacional estan desdibuixant-se.

És evident que la societat civil està adquirint cada cop més poder a tots els nivells, com veurem més endavant. Ara, quin ha de ser el model per a que aquesta major participació esdevingui un factor positiu en la millora dels processos de dinàmica social? Com hem de gestionar aquest flux participatori en el qual podem estar novament sotmesos a la dictadura de voluntats egoistes? La societat civil no és un conjunt d’individus perfectes, moralment desenvolupats, i amb una intenció de bona voluntat respecte els problemes del món. Al mateix temps, però, tampoc està constituïda per milions de consumistes egoistes, alfabets mínims i mancats de control.

La societat civil som tots, i en aquest conjunt tenim totes les possibilitats descrites anteriorment i moltes més, de manera que no té sentit fer afirmacions taxatives al respecte. Aquesta multiplicitat confereix una complexitat al nostre anàlisi, però també l’enriqueix. Ja Alexis de Tocqueville parlava l’any 1830 de l’"imperi sobirà de l’opinió pública" (1), considerada la columna vertebral dels pobles democràtics. L’origen del concepte (2), segons Habermas (1981), es troba en el "públic burgès" dels segles XVII i XVIII, moment en el qual apareix una nova esfera de relaciones en les que domina la llibertat d’expressió i la universalitat dels assumptes analitzats, a través de les millores comunicatives ofertes per la nova premsa y la impremta. Amb la seva teoria de l’acció comunicativa, Habermas reconeix el paper dels mitjans de comunicació en la transferència d’informació i influència democràtica, les quals configuren l’esfera de l’espai públic (Öffentlichkeit). La societat civil organitzada de formes diverses està esdevenint nou poder (en el cas de les ONG’s, es parla d’un soft power).

Els ciutadans han pres consciència del seu poder bicèfal: la capacitat/vet de compra (3) i el vot polític (Beck, 1998a: 106), donant pas al que es denomina el "civic discovery" (Reich, 1990). La ciutadania es mobilitza, exigeix informació, reclama la participació en els processos de presa de decisions. Com ja he indicat anteriorment, això no té perquè dur al consens (Langton, 1978; Roberts, 1994: 245), però pot menar a la creació d’idees públiques (Reich, 1990), que possibiliten l’activisme translocal.

Mentre les masses occidentals semblaven fins a finals dels anys vuitanta estar abocades a un consumisme fàcil i irracional, la dècada que conclogué el segle XX ens mostrà el caràcter rebel i solidari d’una societat civil implicada cada cop més en les problemàtiques ecologistes, solidàries i ètiques. Els resultats d’aquests tímids inicis els hem trobat demostrats al llarg de la dècada esmentada i en les respostes del nou mil•leni a Seattle (1999), Praga (2000), Gènova (2001), Davos (2002), Porto-Alegre (2002) i Evian (2003).

Per tot això, sembla que ens trobem cada cop més lluny d’una democràcia electrònica, ampliant el sentit aristotèlic, per tal d’assolir una e-República. Ara, però, és el torn de justificar el motor del canvi experimentat en la societat civil: les noves tecnologies de la comunicació.

La clau per tal d’entendre la societat en la qual civil passa per la idea de la "societat de la informació", estretament lligada a les telecomunicacions i la microinformàtica (Castells, 2000). Això ha creat un espai de comunicació, una àgora hipertextual, que ha emplenat l’espai social preexistent i li ha donat una nova força. Aquestes innovacions tecnològiques han estat ràpidament implementades en les nostres societats, provocant canvis en les dinàmiques socials i les relacions humanes.

La comunicació virtual ha permès la fi de la comunicació de masses per a donar pas a una individualització de la informació, en temut Daily Me. Els Netizens (Floridi, 2001) s’informen amb major independència i creen els seus propis continguts informatius. Això acaba conduint a un major control del procés comunicatiu, on grups de ciutadans organitzats recullen espigolant de fonts diverses (sovint de ciutadans reivindicatius), tradueixen o simplifiquen aquesta informació i la comuniquen novament a d’altres ciutadans. Segons McQuail (2000: 108), la societat aporta noves tecnologies que generen noves formes d’entendre i interactuar amb el món, transformant al seu torn la mateixa societat. En aquest procés de retroalimentació, la societat civil, està prenent cada cop amb més força el control del procés comunicatiu (Stevenson, 1998).

El model clàssic comunicatiu, segons el qual el periodista fa d’intermediari entre l’emissor i el receptor, ja no és vàlid. Hauríem de parlar més aviat d’un model bidireccional (entre emissors, mediadors i receptors) (4) o encara més aviat d’un model reticular (5) en el qual la societat civil interacciona amb Estats, empreses, periodistes, organitzacions,... Aquest model presentaria diverses característiques: (a) accés autònom a la informació, (b) possibilitat d’intercanvi ràpid, (c) comunicació espontània i propera, molt flexible, (d) infoesfera comunicativa, i (e) "control" de la informació (6).

La voluntat de prescindir dels canals i professionals clàssics en la comunicació és deguda a la manca de confiança en la seva objectivitat i integritat moral, alhora que a la possibilitat d’una alternativa ràpida, simple i barata. Aquestes noves possibilitats tecnològiques estan fins i tot creant dinàmiques socials noves, com ara la participació política electrònica, l’artivisme, els flash mobs, el bookcrossing, el blogging (7) o el hacktivisme. Hi ha tota una nova manera d’entendre el món a través de les noves tecnologies de la informació, ja que estan transformant la qualitat i el mode dels pensaments dels individus que componen la societat civil. La societat civil cerca nous canals d’informació i crea els seus continguts perquè ja no confia en el paper dels periodistes, dels transmissors de la informació (gabinets de premsa d’empreses privades o dels diversos nivells polítics). Això també pot abocar a una balcanització de la informació, a un sobre excés de pensaments atomitzats mancats de coherència global.

És aquest punt, com pensa la gent i com rep la informació, esdevé un moment crucial del procés informatiu que condueix a la participació social i que, per tant, ha de rebre una atenció especial en el nostre estudi.

La informació per a ser efectiva, ha d’estar ben dissenyada, ser correctament comunicada i, en darrer lloc, ser rebuda de forma adient. En aquests moments, si bé la societat civil comença a tenir un major control en els processos de gestació i comunicació de la informació, encara té en general una actitud passiva, receptora. Per això mateix, la major part de la literatura existent se centra en la percepció de la informació, dedicant una atenció especial a la possibilitat de misrepresentations (Jasanoff, 1994: 90).

Degut a la major consciència sobre els riscos de les societats contemporànies (8), els investigadors interessats en els processos cognitius i les respostes de la societat civil a la informació rebuda han centrat els seus estudis en els estudis sobre la teoria de la decisió i la percepció de riscos (Vlek & Stallen, 1981; Douglas, 1981; Slovic, 1987 i 1990; NRC, 1989 i 1996; Wynne, 1996). En molts casos el debat està dirigit desde dos pols completament oposats: els gestors polítics, els quals consideren que la societat civil no entén la informació i que, per tant, no poden participar en els processos de decisió i, en segon lloc els defensors de la societat civil, que critiquen l’amenaça de la tecnocràcia i defensen que tant els experts com els no experts incorren en diverses incoherències del pensament (que permeten l’existència de controvèrsies, segons Morrison, 1980), de manera que tothom hauria de tenir dret a participar en les decisions. Simon (1956), un dels pioners en la recerca en l’àrea de la psicologias parlava de bounded rationality, afectant tant a la gent normal com als experts. Tal vegada existeixen diferencies entre la racional individual y la col•lectiva (Wildavsky, 1997), o entre experts i no experts, però en tot cas aquestes diferències no impliquen una superioritat moral a l’hora de decidir. Malgrat tot, s’han pogut observar violacions de principis bàsics de l’activitat racional com ara la transitivitat, el sure-thing principle i d’altres (Allais, 1953; Coombs & Huang, 1976; Ellsberg, 1961; Kahneman & Tversky, 1979).

És, però, també cert que els usos de les noves tecnologies de la comunicació estan produint o poden produir alguns problemes en l’activitat de la societat civil. Sunstein (2003) ens remarca algunes d’aquestes possibilitats presents en la democràcia electrònica (o república electrònica, més aviat): (a) filtració: el subjecte controla massa la informació que rep (cibercascades limitades), de manera que no està obert a crítiques o visions alternatives.; (b) privatització de l’interès: al treballar en un n con text informatiu extremadament limitat, no permet reaccions generals a problemes generals, eludint la possibilitats dels béns solidaris. Els mass media possibiliten la informació generalitzada; (c) confusió entre el consumidor i el votant.

Al mateix temps, es produeixen mals usos de la Xarxa: Grocco et al (2002) han recollit ja mals usos d’Internet per part de pacients que cerquen automedicar-se o autodiagnosticar-se, sense tenir capacitat per a ambdues activitats i incorrent en situacions de perill per a la seva pròpia salut. No en va, existeix una associació que controla aquests mals funcionaments comunicatius, la DAERI (Database of adverse Events related to the Internet: http://www.medcertain.org/daeri). L’hipertext no sempre ofereix avantatges, sinó també problemes: lentitud de lectura, poca precisió argumental, sensació de pèrdua, desorientacions, etcètera (Rouet, 1996). També es poden produir errades en la presentació equívoca de les dades sense tenir en compte el tipus de receptors, com succeí l’any 2002 quan Genetics Savings and Clone clonà el primer animal domèstic, un gat anomenat Cc (o Carbon copy), el qual no era igual al seu ‘progenitor’ (Vallverdú, 2002).

No sabem si estem davant d’un pensament hipertextual filosòficament ben construït (Kolb, 1997), però el cert és que estem davant d’una nova forma de pensar (San Segundo, 2002). Fins i tot aspectes com l’atzar (serendipity) implícit en la recerca d’informació en les grans bases de dades existents permet una nova forma d’investigar, de reflexionar (Foster & Ford, 2003).

Pel que fa a la participació de la societat civil en els processos de presa de decisions, en àmbits de la ciència això ja s’ha estat produint. Tenim els exemples de la caracterització del risc defensada pel National Research Council l’any 1996 als Estats Units, i el principi precaucionari aprovat a la Comunitat Europea l’any 2002 per la European Evironmental Association. Però aquests són casos concrets en moments de crisi generalitzada com ara el de les dioxines, les ‘vaques bojes’ (i la síndrome de Kreutzfeld-Jakob), la construcció de centrals nuclears,....).

Pel que fa a la pràctica de la ciutadania, els models polítics democràtics actuals es limiten a la possibilitat del vot cada un període de quatre anys, i els remots referèndums que es puguin produir. Tot i les actuals infrastructures tecnològiques, el ciutadà no pot participar de forma activa en les decisions dels seus governs, si no és a partir dels sondeigs dels partits governants. Els tímids intents que sentim arreu parlant de democràcia electrònica (caldria confiar més en la idea de república electrònica, per tot allò exposat anteriorment), es limiten a la implementació del vot electrònic. Si tan sols el procés de vot i les gestions pel pagament d’impostos estan informatitzats, és que alguna cosa està fallant.

Hi ha mitjans per que la societat civil pugui participar. Curiosament, i retornant a Aristòtil i la seva època, fou el creixement desmesurat de l’imperi helènic allò que dissolgué el paper del ciutadà que podia participar en les decisions de la polis. Bé, avui en dia vivim en un món globalitzat, però disposem al mateix temps de les eines per a que el ciutadà d’aquests macroestats, i els ciutadans del món, puguin oferir el seu parer puntualment.

Caldrà, no obstant, pensar noves formes de transmetre la informació (com per exemple l’artivisme) de forma correcta i precisa, i de concebre models educatius i polítics en els quals la participació formada sigui possible. Ningú diu que aquesta tasca sigui fàcil, però és allò que caldrà estar disposats a desenvolupar.

Aquesta comunicació pot resultar conflictiva per diversos motius, el més important, però, la brevetat argumentativa. Voldria, malgrat tot, fer un resum final que enllaci tot allò que pretenia debatre: la societat civil participa cada cop més en els processos de presa de decisions (de forma regulada o per voluntat pròpia), i els nous mitjans de comunicació estan desenvolupant un paper fonamental en l’articulació dels subjectes que la integren. Ara bé, ni la societat civil ni aquests mitjans són exemples de perfecció. La societat civil pot estar mal informada o prendre decisions errònies (remeto a la distinció aristotèlica entre república i democràcia, i als estudis sobre decisions i percepcions), i els mitjans de comunicació electrònics presenten diversos problemes de tipus cognitiu i de qualitat/control de la informació.

Sembla clar que no hi ha una voluntat clara en aquests moments en els règims democràtics per tal de modificar el seu funcionament de manera que la societat civil pugui participar en les decisions que l’afecta. Està clar que les noves tecnologies permetrien aquesta interacció política. Hem de fer un esforç per a dissenyar aplicacions tecnològiques que possibiliten una democràcia realment oberta o, més aviat, una república universal de ciutadans que decideixin sobre el seu futur.

En tot cas, la gent està prenent el control de les seves vides, obtenint el dret que uns poc han disposat al llarg de la història per a equivocar-se, decidir el futur i donar un sentit propi a llurs vides.

• ALLAIS, M. (1953) "Le comportement de l'homme rationnel devant le risque: Critique des postulats et axiomes de l'école américaine", Econometrica, 21: 503-546.
• BECK, Ulrich (1998a) ¿Qué és la globalización?. Falacias del globalismo, respuestas a la Globalización, Barcelona: Paidós.
• BECK, Ulrich (1998a) La sociedad del riesgo, BCN: Paidós.
• BEST, D. & KELLNER, D. (2001) The Postmodern Adventure, NY: Guilford Press/Routledge.
• BLANCHARD, Margaret A. (ed) (1998) History of the Mass Media in the United States. An Encyclopedia. USA: Fitzroy Dearborn Publishers.
• CASTELLS, Manuel (2000) La era de la información. 3 Vol, Madrid: Alianza.
• COOMBS, C.h. & HUANG, L.C. (1976) "Tests of the betweenness property of expected utility", Journal of Mathematical Psychology, 13: 323-337.
• COULDRY, N. & CURRAN, J. (2003) Contesting Media Power. Alternative Media in a Networked World, USA: Rowman & Littlefield.
• CROCCO, Anthony G. et al (2002) "Analysis of Cases of Harm Associated With Use of Health Information on the Internet", JAMA, 287(21): 2869-2871.
• DOUGLAS, Mary (1985) Risk Acceptability to the Social Sciences, UK: Routledge & Kegan Paul.
• ELLSBERG, D. (1961) "Risk, ambiguity, and the Savage axioms", Quarterly Journal of Economics, 75: 643-669.
• ENGELHARDT, H. Tristam Jr et al (1987) (eds) Scientific Controversies (Case studies in the resolution and closure of disputes in science and technology, USA: Cambridge University Press.
• FLORIDI, Luciano (2001) "Information Ethics: An Environmental Approach to the Digital Divide", Philosophy in the Contemporary World, Volume 9 (1: Spring-Summer).
• FOSTER, Allen & FORD, Nigel (2003) "Serendipity and information seeking: an empirical study", Journal of Documentation, 59(3): 321-340.
• HABERMAS, Jürgen (1981) Historia y crítica de la opinión pública, Barcelona: Gustavo Gili.
• JASANOFF, Sheila (1994) The Fifth Branch, USA: Harvard University Press.
• KAHN, R. & KELLNER, D. (2004) "New media and internet activism: from the 'Battle of Seattle' to blogging", New media & society, 6(1): 87-95.
• KAHNEMAN, D. & TVERSKY, A. (1979) "Prospect Theory", Econometrica, 47: 263-292.
• KOLB, David (1997) "Sócrates en el laberinto", en LANDOW, George P. (ed.) Teoría del Hipertexto, Barcelona: Paidós, 365-387.
• LANGTON, Stuart (1978) Citizen Participation in America, USA: Lexington Press.
• MCQUAIL, Denis (2000) Introducción a la teoría de la comunicación de masas, BCN: Paidós
• MORRISON, A.S. et al (1980, marzo) "Artificial Sweeteners and Cancer of the Lower urinary Tract", The New England Journal of Medicine, UK, 302(10), p. 537-541.
• NRC (1989) Improving Risk Communication. Committee on Risk Perception and Communication. USA: National Academy Press.
• NRC (1996) Understanding Risk. Informing Decisions in a Democratic Society, USA: National Academy Press.
• REICH, Robert B. (1990) The Power of Public Ideas, USA: Harvard University Press.
• ROBERTS, Alasdair Scott (1994, abril) The Rhetorical Problems of the Management Expert, Tesis Doctoral: Harvard University.
• ROUET, Jean-François (1996) Hypertext and Cognition, USA: Lawrence Erlbaum Associates, Inc.
• SAN SEGUNDO, Rosa (2002) "A new concept of Knowledge", Online Information Review, 26(4): 239-245.
• SIMON, H.A. (1956) "Rational Choice and the structure of the environment", Psychological Review, 63: 129-138.
• SLOVIC, Paul (1987) "Perception of risk", a Science, UK, 236: 280-285.
• SLOVIC, Paul (1990) "Choice" a Osherson, D.N. & Smith, E.E. An Invitation to Cognitive Science. Thinking. Volume 3., Cambridge, Mass.: The MIT Press, 89-116.
• STEVENSON, Nick (1998) Culturas mediáticas: teoría social y comunicación masiva, Buenos Aires: Amorrortu Ediciones.
• SUNSTEIN, Cass R. (2003) República.com (Internet, democracia y libertad), BCN: Paidós.
• VALLVERDÚ, Jordi (2002) "La descomunicación de la ciència i el primer gat clonat", Póster exposat al Seminari sobre llenguatge especialitzat, Xarxa de Coneixement, Llenguatge i Discurs Especialitzat/GEHUCT, UAB, 27 de juny de 2002.
• VALLVERDÚ, Jordi (2003) "La gestión social del conocimiento", Intersticios, México, 8 (19/2003): 71-88.
• VLEK, C. & STALLEN, P. (1981) "Rational and personal aspects of risk", en Acta Psychologique, 45: 275-300.
• WHITE, D. (2003) "How Africa joined the new wireless world", Finantial Times, November 17, 2003: 12.
• WILDAVSKY, Aaron (1997) But it is True? A Citizen's Guide to Environmental Health and Safety Issues, USA: Harvard University Press.
• WYNNE, Brian (1996) "Misunderstood Misunderstandings: Social Identities and the Public Uptake of Science", a Irwin, Alan et al (eds) Misunderstanding Science? The Public Reconstruction of Science and Technology, UK: Cambridge University Press, 19-46.

[1] - Tocqueville, A. (1989) La democracia en América, Madrid: Aguilar, p. 177.

[2] - Podem trobar precendents històrics en el vox populi romà, el consensus medieval o la pubblica fama de Maquiavel, en el Prinzip der Öffentlichkeit de Kant, la Volunté générale de Rosseau, ...

[3] - Remeto als influents boicots dels darrers anys a Elf, Nestle, Llet Pascual, o a la controvertida nit electoral espanyola del 13 març de 2004 i els missatges SMS, o els lunch-sittings davant de la seu dels E.E.U.U. a Berna (Suiza), mitjançant SMS, l'any 2003.

[4] - La idea del Server watchdog del public journalism nord-americà dels anys vuitanta, implica "the idea that the news media serve the public as check on the operation of their government", Blanchard 1998: 691. Aquesta bidireccionalitat podem trobar-la criticada a Engelhardt (1987).

[5] - Idea presentada per l'autor en Comunicación "Participación en la gestión social e hipertexto", en el Seminari Globalización, Justicia e Innovación, organitzat per la Cátedra Miguel Sánchez-Mazas, celebrat els dies 23 i 24 de març de 2004 a la Facultat de Filosofia-Ciències, Euskal Herriko Unibertsitatea.

[6] - Com a mínim això està succeïnt en diversos comicis electorals africans, sempre i quan parlem de forma àmplia de la informació, White (2003).

[7] - Molt interessant resulta l'article de Kahn & Kellner (2004) sobre les bitàcores i l'activisme.

[8] - Remeto al clàssic Beck (1998b), i la seva formulació de la societat de la informació.

Jordi Vallverdú i Segura
congreso(ARROBA)cibersociedad(PUNTO)net