I (UNA JOIA DE VALOR)
El senyor Nicolau Rovira vol fer un regal a la seva esposa: “Voldria que ens ensenyés una joia, allò que se’n diu una joia”. La Teresa vol una agulla de pit. El senyor Begú, el propietari de la joieria, coneix la història: “el senyor Rovira, a les seves velleses, s’havia casat amb una noia d’origen molt baix, i vés a saber què hi havia darrera d’aquells ulls que semblaven tan innocents i darrera de tanta bellesa. «Aquests matrimonis de vegades surten bé, pensà, però val més no provar-ho».
El senyor Nicolau tria la millor joia de la casa: un ram de flors de brillants gros com el palmell de la mà. “La Teresa es quedà sense respiració i mogué el cap d’una banda l’altra com si el que estava veient fos un somni i es …ver más…

Li proposa si volia anar a passejar amb ell, la Bàrbara accepta i ell :”quan es quedà sol entrà en una floristeria i encarregà que cada dia li portessin un pom de violetes. Eren unes violetes pàl•lides, més aviat lila que morades, grosses. Però no feien gens d’olor, potser perquè eren d’un país fred.”
En la primera cita, la noia li explica la història de la seva família i tot passejant, Valldaura: “sense dir res li agafà la cara amb les seves manasses i la besà”. A poc a poc tornaren cap al cotxe. Abans de deixar-la a casa li preguntà si li agradaria de sopar amb ell demà. La Bàrbara li digué que sí.
• La primera vegada que fan l’amor i mort de l’estimada
El restaurant: “El sostre era baix, entapissat de la mateixa roba de les cortines. Al fons, mig amagat darrera d’un paravent, hi havia un divan ple de coixins amb un gran mirall a sobre. Valldaura s’aturà davant la taula: rodona, amb dos canelobres de plata al damunt, amb les tovalles fins a terra. Les copes eren verdes i tenien el peu rosat. Perfecte. Trucaren a la porta i una cambrera començà a encendre les espelmes a poc a poc. Quan encara no havia acabat arribà la Bàrbara. Valldaura la mirà sorprès; era més bonica que mai, però anava negra de cap a peus. “
Un cop acabat el sopar, i després de l’episodi de terror davant el mirall, ella “s’assegué i començà a treure’s les agulles dels cabells. Valldaura, que se li havia acostat, els hi apartà de la cara. « Quins cabells més rossos i més llargs que