Participació ciutadana i tecnologies de la informació i la comunicació
- Introducció
- El desencís de la
democràcia representativa: explorant nous
horitzons - L’impacte de les
noves tecnologies en la democràcia - Consensus, ciutadans en
xarxa - A mode de
conclusions - Bibliografia
ABSTRACT
Les darreries del segle XX i els inicis del XXI han
estat marcats per la revolució de les tecnologies de la
informació i la comunicació que han irromput en la era
industrial provocant un canvi de paradigma cap a la societat de
la informació i el coneixement. El vell sistema democràtic representatiu es troba en
una situació de manca de confiança i de
participació dels ciutadans en les seves institucions, fet
que ha comportat el sorgiment de noves pràctiques
participatives que cerquen apropar els polítics i els
ciutadans i fer més transparent la política. L?aparició de les
tecnologies de la comunicació i la informació està
facilitant aquestes pràctiques avançant cap a noves maneres de fer
política, amb una informació més àmplia i
directa i una major comunicació entre representants i
representats. L'article que teniu a les mans analitza l'impacte
de les noves tecnologies en la participació dels ciutadans
en la política i exposa dues experiències de
participació ciutadana a través de les noves
tecnologies, una únicament virtual i l'altra que combina la
participació virtual amb la presencial. L'article conclou
que la irrupció de les noves tecnologies és un inici
cap a facilitar la participació dels ciutadans en la presa
de decisions publiques i és un element rellevant en un llarg
camí cap a una democràcia més
participativa.
L’aparició i evolució a les darreries
del segle XX de les noves tecnologies de la informació i la
comunicació en general i de Internet en particular, ha multiplicat
exponencialment la circulació d’informació i la
capacitat de comunicació a nivell planetari en temps real.
Les conseqüències de la seva aparició han estat en
tots els àmbits de la vida i han suposat una veritable
revolució de les intercomunicacions humanes.
La capacitat d’informació i comunicació
han estat essencials des dels inicis de la democràcia per
tal de resoldre els conflictes a la societat de manera
pacífica i sistemàtica. En aquest sentit podem apuntar
que l'accés a la informació i a l'educació
són elements fonamentals per a fomentar la participació
dels ciutadans en els afers col·lectius i impulsar una
creixent democratització de la política (CANALS,
2001).
A continuació s’analitza la influència
de les noves tecnologies de la informació i la
comunicació en la dimensió política de les nostres
vides, en la que Internet ha propiciat que el poder s’exerceixi
principalment des de la producció i la difusió de codis
i continguts basats en la informació.
La present comunicació s’inscriu en el Grup
de Treball 3: Democràcia digital, participació
ciutadana i sistemes de gestió d’administracions
publiques, organismes o organitzacions a través de xarxes
telemàtiques, analitzant l’impacte i les
potencialitats de l’aplicació d’Internet en
processos participatius d’innovació democràtica
sorgits arrel d’una crisi de confiança dels ciutadans
en el funcionament i institucions de la democràcia
representativa tradicional.
A tal efecte, en primer lloc s’estudia la
situació de la democràcia representativa i les noves
formes de participació ciutadana en la presa de decisions
públiques. En segon lloc s’analitza l’impacte
que les noves tecnologies han tingut en la democràcia,
explorant les seves potencialitats i funcionalitats en les noves
formes de participació ciutadana. A continuació
s’exposa dues experiències de participació a
través d’Internet una a nivell de Catalunya i
l’altra a nivell de l’administració local, a
saber: Democràcia.web i Consensus, ciutadans en
xarxa.
El desencís de la
democràcia representativa: explorant nous
horitzons
L’inici del nou mil·leni ha coincidit amb un
moment de crisi de legitimitat política, de falta de
confiança de la població en la democràcia
representativa i de manca de satisfacció dels ciutadans vers
els seus representants. Aquest fenomen, que es coneix com a
dèficit democràtic, s’ha vist impulsat per
diversos factors. D’una banda l’economia i la
societat es troben sotmesos a un procés de canvi accelerat
provocat per la introducció de les tecnologies de la
informació i la comunicació
(informacionalització). D’altra banda els partits
polítics posen en molts casos el seu propi interès per
davant de l'interès general. Finalment la globalització
de mercats i financera permet als grans oligopolis escapar del
control dels estats i influir en
les estratègies i les decisions dels governs i les
administracions públiques. Aquests elements porten a la
paradoxa de que si bé d’una banda el sistema
democràtic sembla que ha augmentat la seva legitimitat a tot
arreu, la seva qualitat deixa insatisfeta bona part de la
població (SUBIRATS, 2002). Així doncs ens trobem amb un
distanciament progressiu entre polítics i administracions
públiques d'una banda i ciutadans de l'altra, que provoca
una baixa activitat d’uns i d’altres pel que fa a la
participació.
La manca de participació ciutadana entesa com a
participació dels ciutadans en la presa de decisions
públiques, constitueix un dels principals dèficits de
la democràcia representativa. Sumada a elements de
partitocràcia, de manca de control del poder polític i
de descontent amb un sistema electoral de llistes tancades i
bloquejades, comporta el distanciament dels ciutadans respecte
l’activitat política (PAU i SANCHEZ, 1999). Entre els
ciutadans trobem diverses reaccions que van des de
l’apatia, el desencís, o l’apoliticisme fins a
reclamacions col·lectives de participació en la presa
de decisions públiques.
Per tal de fer font a aquest dèficit
democràtic es proposa la renovació de les institucions
i les pràctiques de les democràcies representatives
fomentant una major participació dels ciutadans en la presa
de decisions publiques amb l’objectiu de complementar la
democràcia representativa i avançar cap a la
democràcia participativa. Aquest procés necessita la
complicitat entre la voluntat política dels governants i la
confiança activa dels ciutadans (CANALS i MARTÍ,
2003).
Les experiències participatives directes,
fomentades i desenvolupades arrel de les deficiències en les
vies de participació tradicionals de la democràcia
representativa, tenen lloc a través de mecanismes
tradicionals de participació com referèndums o
iniciatives legislatives populars, o a través de mecanismes
innovadors de participació dels ciutadans en la presa de
decisions públiques (SUBIRATS, 2002). En aquest sentit
són freqüents les experiències de
participació ciutadana que s’han impulsat des de les
administracions públiques, sobretot des de
l’administració pública local. Aquestes
experiències han suposat l’obertura de nous espais de
participació política diferents a les tradicionals
eleccions, que cerquen acostar la política a la ciutadania
augmentant la seva participació tant pel que fa a la
intensitat com pel que fa a la periodicitat.
Hi ha diversos mecanismes innovadors de
participació ciutadana que ordenen i faciliten la
intervenció dels ciutadans en la presa de decisions
públiques. En aquest sentit trobem mecanismes com els
consells ciutadans, les consultes electròniques, els nuclis
d’intervenció participativa, els plans
estratègics, les agendes 21, els pressupostos participatius,
els projectes educatius de ciutat o els tallers de prospectiva,
entre d’altres (FONT i BLANCO, 2003). Els processos de
participació ciutadana utilitzen uns o altres mecanismes en
funció de les característiques i necessitats del
procés però, amb independència de quina sigui la
metodologia participativa utilitzada, trobem certs requisits
comuns a tot procés per a que sigui realment participatiu:
la participació ha de ser a priori de la decisió, sobre
un tema definit clarament, amb unes normes de funcionament que
defineixin clarament els objectius del procés i les
responsabilitats dels participants, ha de comptar amb la
participació de tots els interessats i afectats, ha
d’oferir informació suficient, rellevant i
comprensible i ha de comptar amb estratègies
d’interacció que despertin l’interès dels
participants i fomentin la participació.
Per tal d’inserir plenament els processos
participatius en la democràcia representativa hi ha dues
grans estratègies, a saber: introduir experiències
participatives sense que es vegi afectada la lògica
essencial de la representació i reformar els mecanismes
polítics actualment existents normalitzant la consulta a la
ciutadania i avançant cap a una democràcia més
participativa.
L’impacte de les noves
tecnologies en la democràcia
L’impacte de les noves tecnologies de la
informació i la comunicació en la democràcia ha
suscitat tres tipus de reaccions bàsiques: una visió
pessimista que pensa que contribuiran a augmentar els problemes
de la democràcia parlamentaria, una visió optimista
moderada que pensa que ajudaran a resoldre aquests problemes i
una visió optimista que creu que portaran a la
superació de la democràcia parlamentaria. El present
anàlisi s’inscriu en la corrent que creu que les noves
tecnologies de la informació i la comunicació poden
contribuir a resoldre certs problemes de les democràcies
parlamentaries. En aquest sentit, la xarxa suposa un canal de
comunicació interactiva i multidireccional entre
representats i representants que augmenta la capacitat
d’informació i comunicació en ambdós
sentits, augmentant la transparència de la informació
pública i el control dels ciutadans sobre el Govern i el
Parlament.
Internet facilita i amplifica el procés en el que
els ciutadans s’involucren en la democràcia
parlamentaria, tant des del punt de vista tècnic com des del
punt de vista del canvi de paradigma implicat en l'evolució
cap a la societat de la informació i el coneixement (CANALS
i MARTÍ, 2003). A partir de la seva potencialitat
comunicativa i informativa, permet elevar la participació
política dels ciutadans tant a nivell qualitatiu com
quantitatiu. El fàcil accés dels ciutadans a la
informació política i la interactivitat en les
relacions entre aquests i els seus representants, faciliten una
comunicació més propera i personalitzada (CASTELLS,
1997) i permeten participar més directament i
col·lectiva en el sistema parlamentari. La xarxa possibilita
la publicitació d’interessos, preocupacions, valors i
opinions de ciutadans vers altres ciutadans i vers les
institucions possibilitant l’avançament cap a noves
formes de política i de participació
ciutadana.
Les aplicacions i formulacions teòriques i
normatives al voltant de la participació a Internet són
múltiples i heterogènies abarcant termes com
teledemocràcia, democràcia digital o electrònica,
govern digital, administració oberta o ciberdemocràcia,
entre d’altres.
Per tal de que les noves tecnologies de la
informació i la comunicació puguin desplegar tota la
seva potencialitat s'han de complir tant condicions
tècniques, d’infrastructures adequades a les
necessitats, com socials, que suposen l’ús
d’Internet habitual i general per la població. En
aquest sentit per tal d’avançar cap a la societat del
coneixement cal ampliar la infrastructura de les comunicacions,
promocionar les tecnologies de la informació, evolucionar en
els serveis de banda ampla, reforçar els sistemes de
seguretat de la informació i unir la divisòria
digital.
Actualment però la divisòria digital clivella
la societat i estableix desigualtats entre regions, persones,
empreses i institucions que disposen de les condicions materials
i culturals per funcionar dins del món digital, i els que no
hi tenen accés o simplement no es poden adaptar al ritme
dels canvis. En aquest sentit a l’interior dels països
desenvolupats (en els que se centra el present article) la
divisòria digital és important i exclou a bona part de
la població. A Espanya tant sols un 20% de les llars tenen
accés a Internet (Font: First Quarter 2001 Global Internet
Trends, Neilsen/Netrainings) mentre que a Catalunya
l’accés a Internet es troba al voltant d’un
terç de la població (CASTELLS, TUBELLA, SANCHO,
DÍAZ DE LA ISLA i WELLMAN, 2003). Aquest diferent accés
a les noves tecnologies és degut al medi geogràfic en
el que es viu, al nivell socioeconòmic de l’individu,
al nivell educatiu, a l’edat i al gènere. En aquest
sentit, l’ús d’Internet es troba més
generalitzat entre les persones que viuen en un medi urbà,
amb nivells d’ingressos i educatius més alts, més
joves i més entre els homes que entre les dones. Finalment
convé no oblidar que entre la població que té
accés a Internet, les diferències en les condicions
tècniques d’aquest accés suposen a la
pràctica una forta desigualtat en les potencialitats
d’ús de la xarxa. Aquestes dades posen de manifest que
encara no és possible utilitzar les noves tecnologies per a
una democràcia més participativa en el sentit de que
bona part de la població en queda exclosa o hi té un
accés de dubtosa qualitat, fet incompatible amb els
principis democràtics.
Les noves tecnologies de la informació i la
comunicació possibiliten una gran revolució a la manera
de fer política, ja que permeten superar les distàncies
entre ciutadans i polítics, pròpies de la
democràcia representativa, a la vegada que permeten superar
l’elitisme propi de la democràcia directa de la
Grècia clàssica (CANALS i MARTÍ, 2003). Les noves
tecnologies influeixen en el procés de reestructuració
dels sistemes polítics europeus i els seus elements
comunicatius i d’interacció permeten evolucionar cap a
processos de millora del funcionament del sistema democràtic
o fins i tot cap a nous models de democràcia. En el marc de
la democràcia representativa i com a estratègia
dominant, trobem els processos de millora de sistema
democràtic, encaminats estrictament a la millora de la
informació i de la comunicació del sistema.
D’altra banda, tot i que minoritàries, trobem les
estratègies que cerquen una nova manera de fer política
de forma més participada i col·lectiva amb una
ciutadania activa, primant els elements relacionals de les noves
tecnologies de la informació i la comunicació
(SUBIRATS, 2002).
L’altra cara de la moneda són els límits
de l’impacte de les noves tecnologies a la política.
En aquest sentit, a més a més de la fractura digital
que suposa l’exclusió de bona part de la
població, convé tenir present d’una banda el risc
que suposa l’excés i la poca qualitat de la
informació que sovint es difon a través de les noves
tecnologies. D’altra banda, l’impacte de les noves
tecnologies en la política pot comportar la possible
pèrdua de la qualitat de la participació i la
deliberació polítiques (CANALS i MARTÍ,
2003).
Internet ha estat incorporat plenament en
l’àmbit polític a nivell dels governs, les
administracions públiques i els partits polítics,
però aquesta incorporació ha entès el ciberespai
en un sentit unidireccional, sense aprofitar la interactivitat
que permet (SÁNCHEZ, 2001). Així doncs, la
incorporació d’Internet ha permès potenciar
l’anomenat e-government, l’acció
política, millorar els processos de gestió de govern i
proporcionar informació als ciutadans, si bé encara
s’està lluny d’utilitzar Internet a
l’anomenada e-democracy, per oferir possibilitats
d’interacció entre polítics i ciutadans,
potenciar la participació dels mateixos en els processos de
debat i de formació d'opinió, fer-los partíceps
del control democràtic dels poders i finalment possibilitar
una democràcia directa basada en l'organització de
referèndums freqüents a través del vot
electrònic. En aquest punt convé
tenir present que l’assoliment d’una democràcia
directa electrònica hauria d’anar lligat a
l’educació dels ciutadans per a l’exercici
d’una ciutadania plena, informada i responsable,
reflexionant sobre la possible impressionabilitat i
manipulabilitat de la població. També cal recordar que
qualsevol forma d’organització de la democràcia
participativa ha de garantitzar un procés de
deliberació perquè el debat, l’expressió
d’opinions i la contrastació d’arguments és
el procés que permet al ciutadà elaborar la seva presa
de decisions no només en funció dels seus interessos
individuals immediats sinó també tenint en compte els
interessos col·lectius i a llarg termini.
La incorporació d’Internet a la vida
institucional no ha suposat una participació ciutadana
més activa ja que s’ha utilitzat per millorar les
funcions i serveis que ja s’oferien. L’escassa
utilització d’Internet per a l’activitat
política es deu fonamentalment a la manca d’un
accés igualitari de la població a la xarxa, però
també a la manca de les mínimes garanties
imprescindibles i als límits que les institucions
polítiques posen a la participació ciutadana
(SÁNCHEZ, 2001). En aquest sentit podem apuntar que és
necessària la voluntat política dels governants
d’obrir-se a la societat i la complicitat i confiança
mútua entre governants i ciutadans.
Per tal de que Internet i les noves tecnologies suposin
efectivament un pas endavant en la participació dels
ciutadans en la presa de decisions públiques d’una
banda les administracions públiques han d’iniciar
l'estratègia, instrumentar canals, vehicular la
informació i posar els mitjans adequats per a la
participació; d’altra banda els ciutadans i la
societat civil han de reclamar i utilitzar els instruments posats
a la seva disposició per participar.
El canvi que les noves tecnologies de la informació
i la comunicació comporta en l’evolució de la
política cap a noves formes democràtiques més
directes i participatives és lent i gradual. En aquest
sentit trobem algunes experiències pioneres en la
utilització d’aquestes noves tecnologies en la
política que, tot i que no suposen un canvi radical en les
institucions o les maneres de fer política,
s’encaminen cap a noves formes més participatives.
Aquestes experiències tenen lloc tant en l’àmbit
internacional com en l’àmbit nacional. A nivell
internacional podem destacar, entre d’altres, dues
experiències de la Unió Europea impulsades des de la
Presidència i des de la Comissió, respectivament:
Vote for the EU you want (http://evote.eu2003.org) i Tu
voz en Europa
(http://europa.eu.int/yourvoice/index_es.htm). També es
destaca Scottish Parliament webside
(http://www.scottishparliament.uk), o l’experiència
Minnesota e-democracy
(http://www.e-democracy.org).
A mode d’exemple passarem a analitzar dues
experiències que en l’àmbit de Catalunya integren
les noves tecnologies de la informació i la
comunicació, concretament Internet, a noves formes de
participació ciutadana en l’àmbit del Parlament
de Catalunya i en l’àmbit de
l’administració local, a saber:
Democràcia.web i Consensus, ciutadans en
xarxa, respectivament. Són dues experiències que
aporten visions diferents de les potencialitats de les noves
tecnologies en la participació ja que la primera es nodreix
d’una participació de la ciutadania únicament
virtual mentre que la segona combina la participació virtual
amb la presencial.
Democràcia.web (www.democraciweb.org) és un
projecte que va néixer a Catalunya l’any 1998 impulsat
la Fundació Jaume Bofill amb el suport del Parlament de
Catalunya. Es tracta d’una experiència de
democràcia electrònica a Catalunya que cerca apropar la
ciutadania al Parlament de Catalunya. Democràcia.web
experimenta amb les noves tecnologies com a instruments de
perfeccionament de la democràcia i en aquest sentit cerca
divulgar l’activitat parlamentària i apropar-la a la
ciutadania amb voluntat informativa i promotora d’una major
participació ciutadana en el procés democràtic,
especialment en el debat legislatiu. El web permet dues vies de
comunicació dels ciutadans i ciutadanes amb el Parlament de
Catalunya, a saber: l’enviament de Cartes al Parlament i
l’espai Parlament on Line, que permet l’enviament de
propostes d’esmena a diversos textos parlamentaris en
discussió al Parlament.
Les Cartes al Parlament és una secció del web
que, de manera similar a les cartes al director d’un diari,
permet que els ciutadans enviar Cartes als diversos grups
parlamentaris i diputats i diputades del Parlament.
D’aquesta manera poden fer arribar als polítics que
els representen preguntes, comentaris, demandes o suggeriments en
qualsevol moment i sobre qualsevol tema. Totes les cartes rebudes
es publiquen al web i s’envien al diputat, diputada o grup
parlamentari al que van dirigides. Un cop obtenen resposta,
aquesta és publicada al web i s’envia a la persona que va escriure la carta. Durant la passada
legislatura
Democràcia.web va rebre 165 Cartes al Parlament, de les
quals 112 van obtenir resposta, algunes d’elles de més
d’un grup parlamentari.
L’espai Parlament on Line permet fer el seguiment
de la tramitació dels projectes i proposicions de llei
més rellevants, fomentant una forta informació dels
ciutadans a través de la publicació del text del
projecte o proposició de llei, l’ordenació de les
esmenes presentades pels diversos grups parlamentaris al text,
l’informe de la Ponència, el
Dictamen de la Comissió i finalment la llei aprovada. La
participació de la ciutadania en l’elaboració
dels textos parlamentaris es situa en el moment en què els
grups parlamentaris preparen les seves esmenes al text, el
termini de presentació d’esmenes. El nostre sistema
polític no permet la presentació d’esmenes per
part de ciutadans particulars, pel que a través de
Democràcia.web els ciutadans poden fer arribar als grups
parlamentaris propostes d’esmena, que es fan arribar a tots
els grups parlamentaris per tal de que, si ho creuen oportú,
les incorporin com a pròpies en les esmenes que presenten al
text. Un cop hi hagi el debat i la votació d’esmenes
en la discussió al Ple, les esmenes proposades pels
ciutadans poden arribar a quedar aprovades passant a formar part
del cos de la llei. En la passada legislatura Democràcia.web
va seguir el procés d’elaboració de 35 textos
parlamentaris i va rebre 85 propostes d’esmena que varen
ser enviades al Parlament.
Tot i les avantatges que Internet introdueix en
l’accés a la informació Parlamentària i en
la comunicació dels ciutadans amb el Parlament
facilitant-la, fent-la immediata i abaratint-ne els costos, convé tenir present
una sèrie de limitacions i biaixos que es poden produir en
aquest tipus de participació. En primer lloc el perfil
dominant dels usuaris de Democràcia.web extret d’una
enquesta realitzada als usuaris del web al maig de 2000: un home
(76’5%), adult (un 29’6% té de 25 a 34 anys i un
45’8% té de 35 a 50 anys) i amb estudis universitaris
(82’1%), posa de manifest un biaix en el nivell
sòcio-cultural i l’edat de les persones que participen
en l’elaboració de textos parlamentaris i en
l’enviament de Cartes al Parlament a través de
Democràcia.web. D’altra banda convé no oblidar
que aquests possibles biaixos se sumarien als produïts per
la fractura digital, que no són específics de processos
de participació amb noves tecnologies sinó que són
generals pel que fa a l’accés a les
mateixes.
Democràcia.web utilitza la xarxa per obrir canals
de participació i comunicació a la vegada que es fa
més accessible la informació política
parlamentària als ciutadans. En aquest sentit la
utilització d’Internet en la participació dels
ciutadans en el procés legislatiu del Parlament de Catalunya
afavoreix una millor informació de l’activitat
parlamentària i una major comunicació dels ciutadans
amb el Parlament, lluny de superar la presa de la decisió
final per part del Parlament. Així doncs ens trobem davant
d’una experiència participativa que introdueix canvis
en l’elitisme democràtic tot i que no arriba a superar
la presa de les decisions finals per part de les institucions,
pròpia del sistema democràtic representatiu
actual.
Si ens fixem a continuació en
l’aplicació de les noves tecnologies de la
informació i la comunicació en la participació
ciutadana en l’àmbit local trobem el projecte
Consensus, ciutadans en xarxa (www.e-consensus.org), impulsat per
la Fundació Jaume Bofill, el Consorci Localret i
l’Institut Català de Tecnologia. El projecte neix a
l’any 2000 com a una eina interactiva que a través
d’Internet cerca la informació, consulta i
participació de la ciutadania en relació a processos
participatius desenvolupats en l’àmbit
local.
Consensus és una eina electrònica que utilitza
Internet per afavorir i facilitar la participació virtual en
processos de participació presencials oberts al municipi,
servint com a complement de la participació en aquells. Obre
canals de comunicació dels ciutadans entre ells i amb
l’ajuntament i ofereix informació rellevant per al
procés participatiu. En aquest sentit Internet suposa una
forma de complementar la participació presencial ja que
permet superar les dificultats de temps, distància,
comunicació i accés a la informació derivades de
la participació presencial. D’altra banda, la
participació ciutadana no pot quedar reduïda al pla
virtual ja que la fractura digital que clivella la nostra
societat, de la qual hem parlat recentment, exclouria
automàticament a bona part de la població. Finalment,
la participació presencial comporta forts elements
socialitzadors més enllà del propi procés
participatiu, que convé preservar.
Consensus és una eina informàtica que
consisteix en una pàgina web amb diverses aplicacions i
funcionalitats que s’adapten als ajuntaments que el volen
utilitzar tant a nivell del disseny en quant a colors, banners o
tipus de lletra, com pel que fa a les funcionalitats, habilitant
només aquelles que desitgen o necessiten per a complementar
els processos de participació. En aquest sentit permet en
primer lloc ajustar la configuració del web configurant
l’ajuntament, definint els mandats i configurant els valors
dels menús desplegables; en segon lloc Consensus permet
gestionar les altes i les baixes dels regidors, usuaris i membres
vinculats; finalment permet la gestió de les funcionalitats,
és a dir, habilitar processos de consulta, posar en marxa
fòrums i qüestionaris, permetre l’enviament de
cartes als regidors de l’ajuntament, habilitar
enllaços d’interès, oferir informació
documental, permetre la recollida de signatures, informar sobre
els Plens de l’ajuntament (dates, ordre del dia, proposar
punts ordre del dia, llegir actes), així com publicar avisos
i destacats. Consensus permet als ajuntaments habilitar diversos
processos de participació que a la seva vegada poden variar
pel que fa a les funcionalitats. Consensus permet regular
diversos nivells de participació deixant-la lliure,
restringint-la als usuaris registrats a Consensus (i al
procés de consulta) i gestionant la visibilitat dels
processos de participació fent-los visibles només per
als membres dels processos.
Actualment Consensus, a l’igual que
Democràcia.web, estaria entre les experiències que
utilitzen les noves tecnologies de la informació i la
comunicació amb un grau baix d’innovació
democràtica, fent-les servir per a millorar el funcionament
democràtic i la participació dels ciutadans en el
mateix. Consensus, però, té la potencialitat
d’arribar a ser una experiència amb un alt grau
d’innovació democràtica i d’acceptació
de processos participatius i pluralistes, depèn de
l’ús que en faci cada ajuntament i de la voluntat
política del consistori.
L’aparició de les noves tecnologies de la
informació i la comunicació ha revolucionat les
intercomunicacions humanes incidint en tots els àmbits de la
vida. El seu impacte en la política i en el debilitat
sistema democràtic està suposant un pas endavant en els
mecanismes innovadors de participació ciutadana que cerquen
avançar cap a una democràcia representativa més
participativa.
Per les seves potencialitats comunicatives i
informatives, les noves tecnologies tenen la possibilitat de
contribuir a resoldre certs problemes de les democràcies
parlamentaries com les distàncies existents entre
representants i representats a la vegada que fan possible una
democràcia sense límits de temps, espai o altres
condicions físiques. Faciliten la participació dels
ciutadans en la presa de decisions publiques, però
convé tenir present que són un simple instrument al
servei de la voluntat política i que, per tant, les seves
potencialitats en la participació ciutadana depenen en bona
mesura d’aquesta voluntat. En aquest sentit, la realitat
és que la incorporació d’Internet a la
política ha estat sovint unidireccional i, lluny de fomentar
l’e-democracy i activar la participació ciutadana, ha
tendit a potenciar l’e-governance, entenent el ciberespai
en un sentit unidireccional que permet als governs una millor
gestió de govern i una millor informació dels
ciutadans.
Les noves tecnologies en els processos participatius
suposen un instrument per enfortir i complementar la
comunicació i la informació dels ciutadans
necessàries per a que la participació ciutadana sigui
real. D’altra banda el fet de permetre reduir costos i
superar les dificultats d’espai i de temps facilita la
freqüència de les consultes als ciutadans sobre
decisions publiques a prendre. En aquest sentit les noves
tecnologies fan més planer el camí de la
democràcia representativa cap a una manera més
participativa de fer política.
La participació ciutadana a través de les
noves tecnologies de la informació i la comunicació no
pot substituir la participació presencial, sinó que ha
de suposar un complement a les pràctiques polítiques
anàlogues tradicionals, que tenen forts elements
socialitzadors que van més enllà de la
participació. D’altra banda, la utilització de
les noves tecnologies en la participació ciutadana no ha de
suposar un element discriminatori o esbiaixador del perfil de
persones que participen en un procés, pel que convé
tenir present que la fractura digital impossibilita
l’accés a les noves tecnologies a bona part de la
població que quedaria exclosa d’una participació
exclusivament virtual.
Així doncs les noves tecnologies de la
informació i la comunicació són eines al servei de
les institucions i dels ciutadans, versàtils a la
utilització que se'n faci. En aquest sentit poden facilitar
la informació i comunicació dels ciutadans i fins i tot
la seva participació en determinats processos sense que la
presa de les decisions finals per part de les institucions es
vegi alterada, o bé poden facilitar mecanismes
d’innovació democràtica fent avançar les
democràcies representatives actuals cap a democràcies
més participatives o fins i tot cap a una e-democràcia
directa.
Les noves tecnologies han suposat un gran pas endavant
en quant a les possibilitats tècniques que obren a la
democràcia participativa. A partir d’aquí
s’obre un procés per anar avançant cap a la
creació i consolidació d’una cultura participativa forta,
arrelada a les institucions i a la ciutadania que, vetllant per
disminuir i paliar els efectes de la fractura digital,
s’articuli amb la nova cultura digital i les utilitzi en
totes les seves potencialitats.
- CANALS, I., 2001, "Democràcia i Internet. La
contribució d'Internet a la democràcia" a Mar
Obert, Setembre de 2001 - CANALS, I. MARTÍ, J. LL., 2003, L'àgora
digital. Internet al servei de la participació
democràtica, Barcelona: Editorial
Mediterrània - CAROU, H. (comp.), 2002, Democracia digital.
Límites y
oportunidades. Barcelona: Trotta - CASTELLS, M., 1997, La era de la información. La sociedad red, Madrid: Alianza
Editorial - CASTELLS, M. TUBELLA, I. SANCHO, T. DÍAZ DE
ISLA, Mª I. I WELLMAN, B., 2003, La societat xarxa a
Catalunya, Barcelona: Editorial UOC - First Quarter 2001 Global Internet Trends,
Neilsen/Netrainings. - FONT, J i BLANCO, I., 2003, Polis, la ciutat
participativa. Participar en els municipis : qui, com i
perquè, Barcelona: Diputació de Barcelona, xarxa
de municipis - PAU, F. i SANCHEZ, J., 1999, "Democracia y nuevas tecnologías", en
PAU, F., 1999, Parlamento y sistema electoral. IV
Jornadas de la Asociación Española de Letrados de
Parlamentos. Pamplona: Aranzadi Editorial - SÁNCHEZ, J., 2001, "Internet como instrumento de
participación", en FONT, J., 2001, Ciudadanos y
decisiones públicas. Barcelona: Ariel - SUBIRATS, J., 2002, "Los dilemas de una relación
inevitable. Innovación
democrática y tecnologías de la información y de
la comunicación", en
CAIRO
El contenido del presente trabajo está gobernado
por la siguiente Licencia de Creative Commons: ver
http://creativecommons.org/licenses/by-nc/2.0
Clelia Colombo Vilarrasa