ABSTRACT
La desigualtat social que està provocant el
fenomen d’Internet arrenca,
especialment, de la manca de xarxes de telecomunicacions de banda
ampla esteses al llarg del territori i amb preu assequible.
Aquest és un cas clar en el territori català i
espanyol, on a l’acció discontínua i a
batzegades de les operadores de telecomunicacions privades
caldria afegir, com a recomanació, una aposta decididament
activa de les Administracions públiques.
D’això es desprendrien dos efectes positius,
socialment i econòmica: accessibilitat universal a
Internet i un impuls irrefrenable de les diverses
ciberaplicacions, tant en l’entorn de l’Estat del
benestar com en una línia de negoci.
La present comunicació pretén alertar
sobre el principal i reparable causant de la desigualtat i
exclusió social envers Internet: la carestia d’una
xarxa de banda ampla d’accés universal i a preus
assequibles. L'objecte d'estudi concret a què
s'adreça la comunicació és, per tant, la
infraestructura de la Societat de la Informació i del
Coneixement, és a dir, les xarxes de banda ampla, com el
cable, l’ADSL i
d’altres. Entenc que la qüestió és
d’especial rellevància i interès
específic per al grup "La fractura digital: ¿cap a
una cibersocietat dual?", tot i que transversalment solca tota la
resta d’àrees de treball. Els cibercontinguts, sense
xarxes adients, mai no arribaran a una plenitud desitjable, ni en
clau d’Estat del benestar, ni en clau de negoci. La
metodologia de la comunicació parteix d’una
anàlisi general científica, qualitativa i
quantitativa, de la realitat telecomunicativa i de
l’accessibilitat a Internet, de les diverses aplicacions i
de les causes del retard en l’extensió de la xarxa
per aterrar, finalment, en una proposta, a la manera de
conclusions, perquè la situació millori. Les
àrees disciplinars des de les quals s'elabora la
comunicació són la teoria de la comunicació
social i les telecomunicacions des d’una perspectiva
politològica i sociològica.
L’estudi creixent de les aplicacions de la
Societat de la Informació i del Coneixement està
encobrint una prioritat que apareix guadianescament als mitjans
de comunicació de masses però que no acaba de
quallar amb la força necessària en els
òrgans decisors: l’extensió universal de la
xarxes de banda ampla. Els casos català i espanyol
són palmaris sobre un política
erràtica a l’hora d’apostar, des de
l’Administració pública, per la cibersocietat
i l’arribada de les xarxes a les zones rurals i a les
urbanes més desguarnides. Aquesta circumstància
és similar a la Unió Europea, i s’aguditza en
altres continents (ALABAU, 1998).
La millora en la capacitat de les xarxes de
telecomunicacions per cable de fibra òptica o
híbrida (fibra òptica més cable
coaxial), les xarxes microones (Wi-Fi), LMDS,
MMDS o via satèl·lit demostra que la
infraestructura roman en potència, tot esperant un impuls
que l’estengui fins a les zones més desfavorides i
eviti així la temuda fractura digital i el consegüent
ciberanalfabetisme.
Les xarxes són les artèries i les venes
del cos anomenat Societat del Coneixement. La sang en són
els continguts, que volen reforçar l’Estat del
benestar. Però aquesta sang resta encara supeditada a la
construcció massiva i eficient d’artèries i
venes que la facin arribar a tots els membres del cos, a totes
les extremitats, per molt complexa que sigui aquesta empresa i per
molt esclerotitzades que estiguin algunes de les
extremitats.
Dues de les claus de l’Estat del benestar
són l’educació (1) i la sanitat. I les
cibermillores en aquests dos eixos vertebradors del benestar
social són evidents. Des de finals del segle XX les altes
instàncies europees n’han estat conscients
(BANGEMANN, 1994 i 1996). La carestia a la Unió Europea de
més d'un milió i mig de persones qualificades en
tecnologies de la informació converteix en imprescindible
fomentar-ne l’ensenyament des dels primers nivells i
promoure també la interconnexió dels centres
educatius per fomentar els llaços entre els diferents
països.
En referència a la telesanitat, les noves
tecnologies canviaran molt aviat les actuals relacions del metge
amb els pacients. Segons un estudi realitzat per la consultora
PricewaterhouseCoopers (PWC), titulat HealthCast
2010, la cinquena part de les consultes convencionals es
podran eliminar si els pacients es comuniquen amb el seu
facultatiu per mitjà d’Internet
(PRICEWATERHOUSECOOPERS, 1999) (2).
Les transaccions comercials a Internet dintre del sector
mèdic van passar dels mil milions de dòlars
registrats el 1998 als 44.000 milions de dòlars de 2004.
L'estudi preveu el creixement de la demanda d'una
sanitat més personalitzada, orientada al client i
d’alta qualitat. També augmenta el nivell
d'educació i de vida dels consumidors de productes
sanitaris, de forma que augmentarà l'exigència del
consumidor que
paga. A més, serà més important la
segmentació de clients i la generació d'una imatge
de marca.
També sorgiran nous intermediaris o brokers de la
informació i serveis per ajudar al consumidor a
seleccionar entre l'oferta
d’assegurances i proveïdors.
L'estudi HealthCast 2010 assenyala que ni els
hospitals ni les asseguradores estan preparats per a les majors
exigències del consumidor del futur. Només un 25
per cent opina que els hospitals estan preparats per afrontar els
nous hàbits de consum, mentre que el percentatge es
redueix al 14 per cent quan s'interroga sobre la capacitat de les
entitats asseguradores. Els perfils dels professionals sanitaris
hauran d’adaptar-se a la influència dels
avanços en la tecnologia mèdica, de la sanitat
electrònica i d'un consumidor amb major capacitat de
decisió. Hi haurà processos que ara requereixen un
cara a cara amb un professional mèdic que podran
substituir-se per un contacte a distància i per un altre
perfil professional, i sorgiran nous mètodes de treball,
de forma que els professionals hauran de dedicar cada vegada
més temps a treballar des dels seus propis domicilis amb
consultes virtuals.
Des d’un perspectiva d’Estat del benestar,
doncs, els projectes i les previsions són enormes. I des
d’una perspectiva de negoci encara més, tot i que
novament la manca d’accés per part d’un
percentatge elevat de la població esdevé una llosa
difícilment salvable. Ni el fet que aquest escamot
constitueixi, majoritàriament, el de menys renda per
càpita, pot justificar-ne l’anorreament. El concepte
de nova economia, l’e-conomia (o e-Economia), és
posat en dubte en alguns sectors, però ningú pot
negar l’increment en la productivitat de les empreses
gràcies a les tecnologies de la informació i de la
comunicació. Així, la productivitat als Estats
Units ha crescut en l’últim lustre el 2,8 per cent
anual, per sobre dels últims dos decennis (1,4 per cent
anual).
El mercat laboral viu
també una revolució arran de l’entrada de les
tecnologies de la comunicació i la informació,
però aquest canvi arriba a una mínima part d'una
població mundial en què la meitat dels membres mai
ha fet una trucada telefònica. L’Informe sobre
l’ocupació al món-2001. La vida en el treball
en l'economia de la informació, de
l'Organització Internacional del Treball (OIT), ressalta
que aquestes tecnologies són manejades per només el
15 per cent de la població mundial, que viu gairebé
en la seva totalitat en el món desenvolupat.
L’informe destaca
també que gairebé un terç dels 3.000 milions
de persones que són població activa mundial
treballen en condicions precàries o estan a l'atur. La
desocupació registrada oficialment a finals de l'any 2000
afectava uns 160 milions de treballadors, 20 milions més
que abans de la crisi financera asiàtica el
1998.
El negoci a la xarxa, l’e-Business,
s’està desenvolupant sobretot en el segment entre
negocis, business to business. En canvi, el business to
consumer no acaba d’arrencar.
"Las empresas que
dominan el e-Business nuncan pierden de vista un hecho
básico: el objetivo de
cualquier empresa es adquirir y retener a los clientes
rentables"(SIEBEL, 2001: 19).
L’hàndicap és que bona part
d’aquests clients no són accessibles. La carestia
d’una xarxa universal ho impedeix.
L’extensió de les xarxes de cable a
Catalunya i Espanya segueix un ritme inconstant. A finals de 2004
són 3 milions, sumant les llars i les empreses, les
connexions a la banda ampla, ja sigui cable o ADSL. Europa és
un mosaic divers en què algun països, com
Itàlia o Grècia, romanen a les beceroles de la
banda ampla. Cal un impuls estatal. I en aquest sentit els
presidents de les nou principals companyies de telecomunicacions
europees van reclamar a Brussel·les a la Comissió
que establís un marc regulatori previsible i favorable a
les inversions i desenvolupament de la banda ampla
(3).
El sector telecomunicatiu paneuropeu ha demostrat una
concordança de criteris sobre els passos a seguir amb
l’objectiu que la indústria de la banda ampla es
desenvolupi arreu d’Europa. Des de la Unió Europea
es considera que els esforços de la majoria dels Estats
membres en aquesta qüestió són notables. En
banda ampla, la taxa de creixement arriba al 100% anyal i no
sembla que el ritme hagi de caure, sobretot en mercats incipients
com Itàlia o França.
Els països amb millors dades presenten nivells de
penetració de la banda ampla similars als dels Estats
Units (Bèlgica, Dinamarca, els Països Baixos i
Suècia). A Europa, la penetració de la banda ampla
ha crescut paulatinament, passant de prop de 5 milions de
línies al tercer trimestre de 2001 a prop de 20 milions de
línies broadband (considerant totes les
plataformes) en el tercer trimestre de 2003. El 41%
d’aquestes línies han estat gestionades per
operadores alternatives, tot i el reconeixemernt per part
d’algunes d’elles, com Jazztel, Colt, Unisource o
KPNQwest, que havien sobredimensionat les seves xarxes. En el cas
de les dues últimes empreses esmentades, el 2004 ja havien
deixat d’existir i els seus actius s’havien venut a
preus irrisoris.
Un altre argument a favor de la major implicació
estatal en l’extensió de la xarxa i, de retruc, en
l’abolició de la societat dual, és que, de
fet, i segons dades de la Unió Europea de juliol de 2003,
el 77,12% de les connexions d’ADSL eren propietat de les
antigues operadores estatals. Espanya no n’era una
excepció. Del total de connexions de banda ampla, el 20%
pertanyia al cable, el 8% a altres operadors d’ADSL i el
72% restant al grup Telefónica. Si s’eliminava el
cable i els números es restringien a l’ADSL, el
domini era més gran. Espanya era el quart país
europeu per nombre de connexions de banda ampla, amb 1,8 milions
el juliol de 2003. La penetració era el 4,43%, segons la
UE. Aquestes xifres s’han disparat fins als 3 milions,
establint una mitjana de diverses fonts consultades des del
CECABLE, tot i que el camí per recórrer encara
és llarg (4).
A més del cable i l’ADSL, opcions com el
PLC, que
aprofita la xarxa elèctrica, són fonamentals i
poden revolucionar l’accessibilitat universal a Internet.
Les zones rurals i les més marginals poden obrir-se de bat
a bat a la Societat del Coneixement. L’accés a
Internet a través de la xarxa elèctrica és
plenament competitiu amb altres opcions disponibles al mercat i
contribueix a incrementar la demanda d’accés en
banda ampla. A més, ofereix simetria en les velocitats de
recepció i emissió, així com més
capacitat i ubiqüitat al domicili, atès que qualsevol
endoll elèctric serveix per accedir a la xarxa.
A més de l’opció elèctrica,
la fórmula microones, encapçalada per la tecnologia
Wi-Fi (Wireless Fidelity), permet observar
l’esdevenidor amb optimisme. Com a exemple, la ciutat
nord-americana de Filadèlfia planeja oferir
connexió d’Internet sense fils a tots els seus
habitants a partir de 2005. Si el projecte prospera,
Filadèlfia esdevindria la major ciutat del món
totalment connectada sense cables a la xarxa. Filadèlfia
acompanya altres ciutats en la cursa Wi-Fi, però és
la que esgrimeix un projecte més ambiciós,
atès que cobriria una àrea de 350 km. quadrats i un
milió i mig d’habitants. Les primeres ciutats Wi-Fi
als Estats Units d’Amèrica són petites
poblacions com Grand Haven (Michigan). Boston i Nova York aspiren
a emmirallar-se en Filadèlfia. A Europa, la
connexió sense fils comença a estudiar-se i a
aplicar-se, inclosa Espanya. Filadèlfia destaca pel fet
que el projecte seria finançat per l’ajuntament i la
connexió d’alta velocitat seria gratuïta o de
cost molt baix. En contrast, a Amsterdam, sis barris
cèntrics gaudeixen de la iniciativa privada Hotspot
Amsterdam. Curiosament, alguna iniciativa pública
(d’algun ajuntament) a Espanya ha estat aturada per via
judicial.
Les peticions provinents de la societat civil per tal
que l’Administració pública assumeixi
decididament les regnes de la universalització de
l’accés a Internet proliferen, però no troben
ressò en forma de resolucions convincents. Són
diverses les iniciatives com les del lloc web
BandaAncha.st, que sol•licita a la Comissió del
Mercat de les Telecomunicacions, al Govern i al Parlament una
regulació legal que permeti l’accés de tots
els ciutadans a Internet a través d’una
connexió de banda ampla, a preus decents. La societat
civil considera que Espanya no pot retardar-se davant la
revolució que suposa Internet. Actualment, els preus
d’accés són considerats abusius, no es
correspondrien amb les velocitats de les connexions, molt
inferiors a les existents a la Unió Europea, i és
per això que es considera necessari un accés
assequible, universal i de qualitat a les línies
d’alta velocitat.
Sigui com sigui, és previsible que la banda ampla
experimenti a Espanya unes transformacions imprescindibles per al
seu desenvolupament. Així, s’implantaran nous models
de negoci que, a més de proveir accés a Internet,
proporcionaran veu i televisió per Internet com a valors
afegits (5). La veu sobre IP, amb
l’estalvi econòmic que genera, serà un servei
estrella a curt i mitjà termini. Un altre canvi necessari
i predictible en el mercat espanyol de banda ampla, extensible al
marc europeu i de la resta del món, serà
l’impuls del bucle desagregat, el que obrirà la
competència telecomunicativa des de l’arrel.
Igualment apareixeran ofertes majoristes d’ADSL
alternatives a les de les operadores dominants, en el cas
espanyol Telefónica.
La generalització del servei de banda ampla al
mercat espanyol pot incorporar una major diversitat de modalitats
d’accés i ofertes comercials. L’objectiu de
negoci podrà arrossegar, de retruc, una readaptació
de l’Estat del benestar a la xarxa. El creixement del
mercat de consum, aparellat a l’extensió universal
de la banda ampla, impulsarà ofertes segmentades,
adaptades a cada tipus de client.
A més de la carestia de xarxa de banda ampla en
zones rurals i en algunes d’urbanes, i d’unes tarifes
prohibitives per a les rendes més modestes, podem
determinar altres factors inhibidors de la demanda de banda ampla
al mercat espanyol. Un d’ells és la baixa taxa de
penetració de PC a la llar espanyola. Un altre, no menys
preocupant, és la baixa percepció d’utilitat
per part dels usuaris i l’escadussera diferenciació
de l’oferta comercial. La percepció del ciberusuari
potencial respon a un cercle viciós només
combatible mitjançant la
universalització: l’ús restringit de la banda
ampla per part d’un segment d’usuaris genera una
sensació d’elitisme, de fractura digital i
d’escassa retroalimentació per part d’una
majoria no connectada. La banda ampla universal es revela, doncs,
com la veritable clau per a la ciberigualtat.
Conclusions
· Cal una
acció decidida de les Administracions públiques per
estendre la xarxa de banda ampla arreu del territori
català i espanyol i evitar la desigualtat social i la
carestía d’accessibilitat universal a Internet.
Això incidiria en millores clares en concepte
d’Estat del benestar i de negoci. Aquesta
recomanació és generalitzable a la resta del
món. En aquesta línia, iniciatives públiques
més o menys concretades que pretenen crear una operadora
de telecomunicacions pròpia per satisfer aquest objectiu
podrien servir de font d’inspiració per a altres
comunitats autònomes.
· Les
Administracions públiques han d’actuar de
desllorigador de disfuncions com l’escassa
penetració de la banda ampla i del PC i una
percepció no massa elevada sobre la utilitat de la xarxa.
Les polítiques públiques han de complementar el
funcionament efectiu del mercat llançant, decididament,
iniciatives d’alfabetització digital,
d’assimilació tecnològica en educació
i administració electrònica i de promoció
d’eines assequibles econòmicament.
· Cal animar
amb beneficis fiscals les operadores de telecomunicacions
privades a estendre la xarxa de banda ampla si la iniciativa
pública no ho pot assumir. El dèficit de serveis i
infraestructures de banda ampla arrenca de les aportacions de
capital que
impliquen. El model de negoci encara latent de la banda ampla
(inversió per obtenir ingressos que rendibilitzen la
inversió) és erroni, ja que el desenvolupament
d’infraestructures que beneficien tota la població,
com les xarxes viàries, hauria de recaure en
l’Estat.
El model d’operador privat, inspirat en els antics
monopolis públics, integra l’ofertant de serveis de
banda ampla amb el desenvolupador de les infraestructures,
sumatori condemnat al fracàs. En un escenari ideal i
més eficaç, les xarxes s’haurien de
compartir, liderades per una entitat neutra afavoridora de la
competència, que perfectament podria ser
l’Administració pública. Una vegada
estiguéssim dotats d’infraestructures de banda ampla
que permetessin accessibilitat universal, les ciberaplicacions es
desenvoluparien amb més èxit i a velocitat de
vertigen.
Bibliografía
· ALABAU,
Antonio, 1998, La Unión
Europea y su política de telecomunicaciones. En el camino hacia la Sociedad de la
Información, Madrid,
Fundación Airtel Móvil.
· BANGEMANN,
Martín, 1994, "Europa y la sociedad global de la información: recomendaciones del grupo de alto
nivel sobre la sociedad de la información al Consejo
Europeo de Corfú", Boletín de la Unión
Europea (pp. 5-40).
· BANGEMANN,
Martín, 1996, "El desafío de la competitividad", a La Europa sin fronteras,
Direcció General "Informació, Comunicació,
Cultura i
Sector Audiovisual", Comissió Europea, nº
5.
·
PRICEWATERHOUSECOOPERS, 1999, HealthCast 2010 Smaller
World, Bigger Expectations.
· SIEBEL,
Tom, 2001, Principios del e-Business, Barcelona, Ediciones
Granica.
Notes
· [1]-La
Unió Europa pretén connectar tots els seus
col·legis a Internet mitjançant el programa
eLearning, que pretén accelerar l'adaptació
dels col·legis de la UE a l’era digital.
· [2]-La
sanitat serà un dels sectors de major creixement a
Internet. De moment, el 40 per cent dels internautes cerquen a la
xarxa temes relacionats amb la salut, segons un informe de
Ciber Dialogue. Més del 30 per cent del temps de
treball d'un metge de l'any 2010 es dedicarà a l'ús
d’eines situades a la xarxa.
· [3]-La II
Taula rodona sobre Telecomunicacions, en què van
participar els presidents de Telefónica, Telecom Italia, Ericsson,
British Telecom, France Telecom, Deutsch Telecom, Siemens,
Phillips i Alcatel, es va desenvolupar a finals de 2003 en
presència del comissari d’Empreses i Ciències
de la Informació, Erki Liikanen, per recollir resultats el
2004.
· [4]-El
juliol de 2004 les connexions de banda ampla a Espanya eren
2.862.000: el 71,5% ADSL, el 23,2% cable i el 5,3% restant altres
tecnologies (satèl·lit, fibra òptica fins a
la llar, PLC…). L’any 2006 les connexions de banda
ampla podrien superar els 6 milions, i el 2008 els 8,5
milions.
·
[5]-Així ho pronostica un informe de GAPTEL (Grupo
de Análisis y Prospectiva del sector de las
Telecomunicaciones), promogut per Red.es, que analitza el
panorama global de desenvolupament de la banda ampla a
Espanya.
Joan Francesc Fondevila
Gascón
El contenido del presente trabajo
está gobernado por la siguiente Licencia de Creative
Commons: ver